dilluns, de maig 16, 2005

El gos petit

Ni guanyant sabem deixar de ser perdedors, de ser petits. El Barça es proclama campió de lliga. Quin és el crit més sentit dissabte a la nit a les Rambles a part del castís Campeoooooooones? No és altra que Ese portugués, hijoputa es!, reblat amb el ja clàssic Madrid, cabrón, saluda al campeón! (pobre Etoo; ell només va repetir el que sentia per tot arreu...). Però, què ens passa? Per què ens els moments de glòria pròpia no podem deixar de pensar en la derrota aliena? Ens semblaria normal que un amant, en ple frenesí sexual amb la seva estimada, en el moment d’ejacular dins del cos d’ella, en el moment de plaer màxim, es referís, despectivament, a la amant anterior? Això és el Barça, així som els culers. Mal els pesi, som aquell gos petit que borda a tothom (sommesqueunclúb!, somcollonúts! Somelsmillórs!) però que no immuta al gos gran que, tranquil, ens mira des de la seva situació de superioritat històrica. Si de cas, si l’emprenyem molt, ens bordarà allò de vamosaporladecimá!! Cuantateneisvosotrós!! Guau!! I nosaltres, petits, sorollosos i acomplexats, marxarem amb la cua entre les cames. Una mica semblant, tot plegat, a Catalunya i Espanya... Visca, tot i això, el Barça! Guau!

dijous, de maig 12, 2005

Si encara resultarà que tinc criteri...

Estic llegint Àngels i Dimonis, el superbestseller que ha obrat el miracle de la democratització (per la via de la borreguització) en l’àmbit de la literatura recent. No estic dient amb això que el llibre sigui dolent (no ho estic dient encara); el que dic es que la globalització s’ha marcat un punt important en aconseguir que, de les persones que van llegint un llibre en un vagó de metro a les 8:30 del matí (línia vermella), ben bé un 50 per cent triin com a lectura el llibre de Dan Brown (o El Codi DaVinci, que pel fet que ens ocupa ve a ser el mateix). Fot fàstic, la veritat: no triem la roba que portem, la música que escoltem, el cine que veiem, les sèries que seguim, els esports que ens agraden, el tipus de dona/home que ens excita... per no triar, no triem ni com morir; o és que si ho poguéssim fer escolliríem morir en un llit d’hospital, rodejats de desconeguts, sense consciència per culpa dels tranquilitzants que ens injecten per alleujar el nostre patiment?? (aquest, em temo, és un tema al que m’hauré de dedicar en altres entrades, que sospito no li interessaràn a ningú després d’aquest rollo).
Bé, al que anava: tot, absolutament tot (però tot, tot, eh?) ho decideixen per nosaltres. Qui? Seré demagog: gran empreses, Consells Directius, agències de publicitat, mitjans de comunicació... Jo, que me les dono de persona amb criteri però sóc el primer borrego del ramat i el més patètic, pel fet de creure que jo que trio, de vegades em pregunto: seria fan dels Stones si el model musical anglosaxó no m’hagués estat matxacant les orelles des de ben petit? Portaria uns Levi’s si Bruce Willis no hagués estat el meu mirall masculí a l’adolescència? M’agradaria Star Wars si les revistes i les televisions i els diaris i les ràdios i totdéu no hagués dit sempre lo mítica que és? Collons, no ho sé: tal vegada seria fan d’un grup de polka de l’Europa de l’Est, aniria vestit amb pantalons de pana fets a Torelló i seria devot de Visconti. Però això no ho sabré mai. El cas és que m’he sorprés (agradablement) a mi mateix: m’han regalat amb la millor intenció Àngels i dimonis, he decidit llegir-lo sense prejudicis, preparat per, sencillament, passar-m’ho bé, distreure’m, evadir-me... i no m’està agradant. Li veig els trucs, em sembla que està escrit per un mal narrador, les descripcions dels personatges són de setè d’EGB, no m’atrapa la història... I tot això ho he pensat solet!!! Ja sé que no té molt de mèrit, però que voleu, un mai no ha destacat per la seva gran capacitat crítica...

El que deia: encara resultarà que ara, amb 31 anys, tindré criteri. Però que ningú s’emocioni: coneixent-me com em conec, també pot ser que m’enganxi al llibre d’aquí 20 pàgines (encara no estic prou decebut com per deixar-lo), em faci fan del Dan Brown, em llegeixi El Codi DaVinci amb devoció i d'una tirada, em pengi al menjador una reproducció de la Mona Lisa... Bèeeeeee! Bèeeeee!

dimecres, de maig 04, 2005

Què dir quan no hi ha res a dir

Comuniquem-nos! Usem les noves tecnologies! Blue tooth! Wireless! Wi-fi! ADSL! Blogs! Però, en el fons... què tenim a dir-nos? Cada cop hi ha més mitjans, cada cop menys a expressar.

Nova era... suposo

Així que això és el famós "blog"... Doncs ja en tinc un. Ja he arribat. Ja sóc aquí. Benvingut, em dic a mi mateix.
Passa, passa, que veuràs el piset...