dijous, de maig 12, 2005

Si encara resultarà que tinc criteri...

Estic llegint Àngels i Dimonis, el superbestseller que ha obrat el miracle de la democratització (per la via de la borreguització) en l’àmbit de la literatura recent. No estic dient amb això que el llibre sigui dolent (no ho estic dient encara); el que dic es que la globalització s’ha marcat un punt important en aconseguir que, de les persones que van llegint un llibre en un vagó de metro a les 8:30 del matí (línia vermella), ben bé un 50 per cent triin com a lectura el llibre de Dan Brown (o El Codi DaVinci, que pel fet que ens ocupa ve a ser el mateix). Fot fàstic, la veritat: no triem la roba que portem, la música que escoltem, el cine que veiem, les sèries que seguim, els esports que ens agraden, el tipus de dona/home que ens excita... per no triar, no triem ni com morir; o és que si ho poguéssim fer escolliríem morir en un llit d’hospital, rodejats de desconeguts, sense consciència per culpa dels tranquilitzants que ens injecten per alleujar el nostre patiment?? (aquest, em temo, és un tema al que m’hauré de dedicar en altres entrades, que sospito no li interessaràn a ningú després d’aquest rollo).
Bé, al que anava: tot, absolutament tot (però tot, tot, eh?) ho decideixen per nosaltres. Qui? Seré demagog: gran empreses, Consells Directius, agències de publicitat, mitjans de comunicació... Jo, que me les dono de persona amb criteri però sóc el primer borrego del ramat i el més patètic, pel fet de creure que jo que trio, de vegades em pregunto: seria fan dels Stones si el model musical anglosaxó no m’hagués estat matxacant les orelles des de ben petit? Portaria uns Levi’s si Bruce Willis no hagués estat el meu mirall masculí a l’adolescència? M’agradaria Star Wars si les revistes i les televisions i els diaris i les ràdios i totdéu no hagués dit sempre lo mítica que és? Collons, no ho sé: tal vegada seria fan d’un grup de polka de l’Europa de l’Est, aniria vestit amb pantalons de pana fets a Torelló i seria devot de Visconti. Però això no ho sabré mai. El cas és que m’he sorprés (agradablement) a mi mateix: m’han regalat amb la millor intenció Àngels i dimonis, he decidit llegir-lo sense prejudicis, preparat per, sencillament, passar-m’ho bé, distreure’m, evadir-me... i no m’està agradant. Li veig els trucs, em sembla que està escrit per un mal narrador, les descripcions dels personatges són de setè d’EGB, no m’atrapa la història... I tot això ho he pensat solet!!! Ja sé que no té molt de mèrit, però que voleu, un mai no ha destacat per la seva gran capacitat crítica...

El que deia: encara resultarà que ara, amb 31 anys, tindré criteri. Però que ningú s’emocioni: coneixent-me com em conec, també pot ser que m’enganxi al llibre d’aquí 20 pàgines (encara no estic prou decebut com per deixar-lo), em faci fan del Dan Brown, em llegeixi El Codi DaVinci amb devoció i d'una tirada, em pengi al menjador una reproducció de la Mona Lisa... Bèeeeeee! Bèeeeee!

3 Comments:

Blogger cama said...

Tinc observat el mateix fenomen que tú, i més d'una vegada he pensat que en un atac tipus "Un dia de furia" els primers que em carregaria serien tots els lectors de metro de "El Código Da Vinci"... Mira, cadascú té les seves manies. Ei, senyor Graps, nos linkeamos? Nosaltres t'enllacem (i una enorme corrent de lectors anirà cap el teu blog) i tu ens enllaces (idem) Què ti sembla?

5:16 p. m.

 
Blogger mjk said...

Yo siempre dije que eras un tipo con criterio... Que lo extravías a ratos, sí, lo extravías a ratos. Pero tienes su qué.

4:38 p. m.

 
Blogger lozzy said...

Fill ilegítim d´una probeta impossible contenent el material genètic de Jagger i Springsteen:

No dubtis que som una pura construcció familiar, social i cultural. Si haguéssis nascut a Calcuta menjaries amb les mans aliments que aqui et farien vomitar i si fossis d´Osaka podries eructar en un vagó de metro sense que ningú es molestés. La pregunta més inquietant que et pots fer en aquesta vida durant una nit d´insomni és: qui sóc jo? Si intentes desempellegar-te de les herències imposades des de fora interessada i mediàticament, què et queda, què hi ha veritablement de tú en el que defenses i t´agrada. Madurar, diuen els experts, suposa deconstruir-se, avançar en un procés de buidatge de tots els coneixements adquirits, entrar en una dinàmica d´autosinceritat fins que no ets ningú més que tú mateix i els altres deixen de ser la referència. Amb tot, que no t´agradi Dan Brown et dona motius per l´esperança, el teu rentat de cervell no ha arribat a un punt de no retorn. Per cert, hem de quedar per veure Torrente 3. Al McDonald´s et va bé?

11:50 a. m.

 

Publica un comentari a l'entrada

<< Home